ANTECEDENTS  DE  LA UPG

 acta1

 És innegable que Vicent Blasco Ibáñez, que va visitar França en els últims anys del segle XIX, va vore la importància del moviment de les universitats populars; i després de publicar la seua novela “Cañas y Barro” va mamprendre en 1903 la idea d’organitzar una universitat popular en la seua ciutat. Pretenia fer de València una nova Atenas i afirmava la seua voluntat populista: “ja que el poble no pot escalar les universitats, la Universitat baixarà al poble”.

En la mateixa línia es va expressar anys després Unamuno en el seu discurs de jubilació com a professor en la Universitat de Salamanca: “he dit alguna vegada, amb escàndol si de càs de certs pedants, que la vertadera universitat popular espanyola han sigut el café i la plaça pública”.

En gener de 1900, Blasco Ibáñez va publicar un article que, amb el títol de “Pan del alma”, postulava la necessitat de dur l’educació als àmbits social i econòmicament més desprotegits. La seua confiança en l’educació com a instrument que “contribuiria a la salut d’Espanya en el seu conjunt”, apareix de nou en unes paraules pronunciades per l’escriptor en 1905 i que recull Inocencio Ruiz Lasala: “La missió dels revolucionaris no consisteix únicament en agitar els ànims, sinó en educar als homes, en difondre la cultura entre ells, doncs sense un poble culte i conscient la República futura arrossegaria una vida plena de dificultats”.

Respecte a les aportacions de Blasco Ibáñez al món de l’educació en l’àmbit pràctic, Ruiz Lasala destaca la fundació del diari “El Pueblo”, el fet que posara la seua biblioteca personal al servei de les classes humilds i la creació, gràcies a les seues gestions, de la Universitat Popular de València en 1903.

L’escriptor valencià va estar, possiblement, influenciat per la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog libertari català, qui en 1901 inaugura en Barcelona l’Escola Moderna que va funcionar fins a 1909 com a un projecte pràctic del pensament lliure i individual i el desenvolupament integral de l’individu, ja que considerava que l’ensenyament científic i racional crearia persones conscients, responsables i actives que podrien “determinar la seua voluntat pel seu propi juit, assessorades pel seu propi coneixement, lliures ja per sempre de la passió sugerida pels explotadors del respecte a allò tradicional i de la xarlataneria dels moderns forjadores de programes polítics”. Apostava per la coeducació de les classes socials recolçant les societats obreres, les Fraternitats Republicanes, Centres Instructius, Ateneus Obrers i “aquelles entitats que tinguen interés en la regeneració de la humanitat, on es parle el llenguatge de la veritat aconsellant la unió, l’esforç i l’atenció constant al problema de la instrucció racional i científica, de la instrucció que demostre la injustícia dels privilegis i la possibilitat de fer-los desaparéixer”.

 Seguint el model de universitat popular fundada per Blasco Ibáñez en 1903, la FUE (Federació Universitària Escolar) organitza en el curs 1931-32 conferències setmanals i cursets científics i literaris destinats a persones de la classe obrera, que es desenvolupaven en la seu social del carrer del Mar. Les classes de la Universitat Popular FUE estaven dedicades al proletariat, “no especialment sinó exclussivament”; és a dir, que la matrícula estarà restringida de manera que no puga assistir a estes classes només que l’element obrer. Unes classes que es dividien en tres seccions: per a analfabets, elementals i generals. En el curs 1933-34 les classes s’impartien en l’Institut Lluís Vives passant després a diferents seus, inclosa la pròpia Universitat.

I en 1934-35, promoguda per l’Agrupació Valencianista Escolar, la Universitat Popular Valencianista imparteix cursos relacionats amb la recuperació de la identitat nacional. Entre els seus professors hi eren Carles Salvador o Enric Valor. En octubre de 1935 s’inaugura el segon curs en el domicili social del Centre de Cultura Valenciana, en la Llotja, amb cursos d’ortografia, geografia i literatura valencianes.

Pel que fa a Gandia, en gener de 1930 es va fundar l’Ateneu Popular creat per Héctor Altabàs, Manuel Caldeiro, Vicente Bañuls, Carlos Part, Ligorio Ferrer, Joaquín Roig, Marcel•lí Pérez, Juan Pellicer i José Server com a membres del Comité Organitzador; en la revista “Bayrén” de l’època s’anunciava la seua fundació explicant el que serà aquest Ateneu: “serà un centre el•laborador d’homes; homes últils baix tots els aspectes, lliures de les esclavituts que dimanen de la ignorància. Tindrem, i és la nostra finalitat primordial, escoles graduades de primera ensenyança i escoles taller on aprenguen els xiquets les bases manuals de tots els oficis. Després, escoles d’idiomes, de comptabilitat, mecanografia, música, etc”. A més a més, s’assenyalava la idea d’instal•lar escoles d’adults, escoles-jardí per a pàrvuls i una casa-cuna diurna on les mares pugueren deixar els xiquets durant la jornada.

I en l’aspecte social, l’Ateneu Popular de Gandia organitzarà conferències com a un acicate del saber. En l’article signat pel Comité Organitzador, s’afegeix que “tindrem una biblioteca abundant i moderna; part de la qual serà circulant per a difondre la cultura per tota la societat”, sense oblidar la tasca de propaganda en higiene privada i pública. Es finalitzava l’article demanant donatius als gandians per a esta iniciativa. Posteriorment, l’Ateneu de Divulgació Social de Montacada, creat en agost de 1931 va convidar a finals d’octubre d’este any als ateneus valencians a una “gira campestre” a celebrar en la Pinada de la Masia de Campo-Olivar.

Entre les funcions d’estos ateneus està “la difusió de la cultura en general. Concebuda ésta com a una arma d’emancipació social, l’educació de les classes populars es converteix en una prioritat realitzant iniciatives i recursos com escoles, cursets, classes, conferències, biblioteques, periodics i revistes”. Altra de les pràctiques habituals d’estos centres era la venda de revistes i futllets, així com l’organització de rifes de llibres per tal d’obtindre fons per a algunes de les seues campanyes.

                                                                                                                 Daniel Ardid i Adriana Serlik